La mort de la Dama de Ferro

El passat dia 8 d’abril va morir als 87 anys Margaret Thatcher, primer ministre del Regne Unit entre 1979 i 1990: una dona que va canviar al seu país, que va representar com potser ningú més les característiques més evidents (i polèmiques) del conservadorisme, i que va encarnar una època fins al punt de trobar-se indissolublement lligada a la dècada dels Vuitanta i al retorn dels valors individualistes que – no només a Gran Bretanya – tan profundament van marcar aquells anys.

Dura, incapaç de mostrar el tradicional sense of humour britànic, maniquea i absolutament convençuda de les seves pròpies certeses (patriotisme, esforç personal, valors familiars i tradicionals), va arribar a la popularitat mundial quan, l’any 1982, va derrotar a l’Argentina de la dictadura militar en la guerra de les illes Malvines, guanyant-se el sobrenom que la va acompanyar durant tota la vida: la Dama de Ferro.

Convençuda ja des de la seva joventut – també per les indubtables dificultats que va haver de superar en el seu ascens polític fins a la cimera del Partit Conservador – de la necessitat d’haver de fer recurs només a les seves pròpies forces per a tenir èxit a la vida, un cop arribada al 10 de Downing Street Thatcher va dur a terme una radical transformació de la deprimida economia britànica, en nom de les privatitzacions i del tancament de grans sectors econòmics poc productius (va ser cèlebre el seu enfrontament amb els miners anglesos, derrotats després d’un any de dramàtiques vagues). Una teràpia de xoc, que en principi va semblar donar alguns resultats però que, en realitat, va fracturar el país, profunditzant la separació entre rics i pobres al Regne Unit. I que, si es mira amb la distància del temps, tampoc va ser tant decisiva, ja que encara actualment vasts sectors de la població britànica continuen dependent de l’ajuda pública per les seves necessitats més bàsiques.

Molt més decisiu, per altra banda, va ser el canvi de valors determinat per les polítiques thatcheristes sobre tot a nivell ideològic: unes polítiques que – com ensenya el campió del nou laborisme dels anys 90, Tony Blair – van ser acceptades sense excessives discussions també per gran part dels partits de centre-esquerra europeus, cada cop més convençuts del raonament segons el qual s’ha de reduir el pes estatal a l’economia i s’han d’afavorir les iniciatives privades. Unes polítiques econòmiques que van convertir-se en dominants a gairebé tota Europa, i que van tenir més d’una responsabilitat en la crisi que patim actualment. En el fons, resulta gairebé paradoxal que una anti-europeista convençuda com Margaret Thatcher (que per altra banda va signar l’Acta Única el 1986, obrint el camí a la successiva creació de la Unió Europea) hagi estat una de les persones que més van contribuir a la definició de les polítiques europees dels darrers vint anys.

Indubtablement, Margaret Thatcher va ser una de les grans protagonistes del segle XX, deixant una herència – probablement més negativa que positiva – que segurament no pot deixar indiferents: no és llavors d’estranyar que, mentre l’actual primer ministre conservador David Cameron defensi el seu llegat, centenars de persones a tot el Regne Unit celebrin pels carrers la mort de la Dama de Ferro.

[Autor: Alberto Pellegrini]

Margaret Thatcher